The Banana Tribune

Brrrrgh. Són les 7:30. No ha sonat el despertador. O l’he apagat i he tornat al cel per una estona. Arribo tard. Dutxa mínima. No hi ha temps pel cafè. Surto pitant. Agafo el cotxe i l’arrenco sense donar-li temps a escalfar-se. Estic de sort: la porta del garatge s’obre a la primera. Però, què és això!? Hi ha un cotxe aparcat davant del gual. No puc sortir. Atrapat i amb la pressa que tinc.

Doncs res, segur que l’han deixat obert per si molesta. Vaig a desfrenar-lo i l’aparto. Ah! Està tancat. Les quatre portes tancades. Maleeixo el propietari del Renault Laguna i al que va inventar la marca. On és aquest tio? No hi ha ningú al carrer. Ho sento, però vaig a tocar diana als veïns. Truco al del costat. No contesta. A l’altre, tampoc. Allà baix veig a la parelleta de la cantonada fent-se un petonet de comiat (aquí hi ha dolç amor m’entre jo estic cagant-me en tot). Els pregunto. Em diuen que ni tan sols tenen cotxe. Són amor amb vespino. Són Audrey Hepburn i Gregory Peck i la seva vespa romana. I jo sóc Kruger sense ganivets.

Truco més avall. L’assistenta que em respon no entèn de què li parlo. “Cotxe no. Jo només faig servir el bus”. Se m’acaben les opcions. Retorno al cotxe okupa i torno a temptar les portes, com si durant l’estona que me n’he allunyat pogués haver baixat sant Pere amb la seva clau a administrar justícia serrallera. Doncs no. Ni és dijous ni avui hi ha miracle. Segueixen les portes atrancadas i jo encara més atrancat. Què faria si ara tingués una tranca? Ja no arribo a la reunió amb el meu cap i quan arribi l’excusa sonarà ridícula.

Crido a ple pulmó la paraula “Cotxe!” per si el malvat incívic que em té acorralat amb el seu cotxe pot escoltar-me. Em mira un gat sorprès com si acabés de descobrir una nova espècie d’humans histèrics. Com els lleons miraven Tarzan quan udolava. Però no em respon ni el ressò. M’assec com l’últim habitant d’un planeta a punt d’extinció.

Tinc dues opcions: una, l’opció Bush: bombardeig. L’emprenc a patades contra la xapa del cotxe enemic, li torço el retrovisor (ja que no puc retorçar-li el coll), li trituro el netejaparabrisa. O, dos, l’opció Obama. Anem a dialogar, que parlant el personal s’entén. Però, amb qui dialogo jo en aquest carrer que sembla el Sahara a ple migdia? Em rendeixo. M’en vaig a agafar el bus. Però abans li canto les quaranta, encara que sigui per escrit.

Però no hi ha ni un puto paper en blanc a les meves butxaques per deixar-li una nota al parabrisa. Només duc una recepta de xarop per la tos. Doncs abans renuncio a parar la tos que a descarregar la mala llet. Aquí es quedarà la recepta d’un flascó de bisolvón, escrita a mà al darrere, amb tot el meu odi contingut: “Et deixo una recepta de xarop per la tos. La pròxima vegada que aparquis en el gual la recepta serà de xarop de bastó”.