“Arrgh! Què és aquesta porqueria que està enganxada a la cadira!? Però si sembla un xiclet! Qui ha estat el guarro que ha deixat un xiclet enganxat a la cadira?”
Va haver una discusió: “Jo no he estat”. “Doncs si no has estat tu, llavors qui ha estat?” “Doncs tu sabràs, jo duc mesos sense menjar xiclet”.
Després van venir els intents d’arrencar i netejar la massa bavejada. Però no va haver-hi manera, com més grataven més enganxada semblava. “No et preocupis. Buscaré per internet com treure un xiclet enganxat a una cadira”.
Com que a l’endemà havia de presentar en el cole una redacció sobre ‘La pel·lícula ‘Pagafantas’ i les noies que només et volen com amic’, es va instal·lar en una altra cadira. Va començar a escriure: “La pel·lícula dels Pagafantas és una tonteria per a crios que…” I, de cop i volta, es va parar. Va estar dos segons quiet, tibat com un pal elèctric. Després es va dur la mà al cul, on havia notat alguna cosa extranya, i va estar a punt de vomitar en adonar-se que duia una cosa enganxosa als pantalons. Es va aixecar per mirar. “Arrgh!” La cadira tenia un altre bocí de xiclet, igual que la d’abans. Menys gros, però igual de fastigós. “Però, qui es dedica aquí a anar enganxant xiclets al cul de les cadires? Com l’atrapi me’l carrego a bofetades”.
Cabrejat com un mico va decidir anar-se a fer un volt. Va anar a per la bici, però, “arrgh!”, el seient de la bici estava coronat amb un tros de xiclet vomitiu. “Ah! -va xisclar tot sol-. Llavors he estat jo qui ha anat escamant xiclet pels culs de les cadires de la casa”.
La rossa
El diari d’aquell dia obria la portada amb la proposta del Govern de retardar dos anys la jubilació, fins als 67 anys. A la foto apareixia la ministra, d’esquena, amb una taca al nivell de les anques. En un requadre, al costat, Elena Salgado expressava la seva protesta als sindicats perquè sospitava que algú havia intentat boicotejar-la posant-li un xiclet a la cadira. La ministra demanava diàleg i joc net.
El negre
El mateix dia, a les 09:47 pm, la CNN va captar al president Barack Obama baixant de l’helicòpter presidencial i saludant a un grup de nens que li donaven la benvinguda cantant-li l’himne nacional. El president es va inclinar per donar la mà a un dels petits i la càmera va recollir amb claredat la taca empastifada que penjava en la volada de la jaqueta del primer mandatari negre de la història dels EEUU i el primer immortalitzat amb un xiclet enganxat al cul.
El blanc
A molts quilòmetres d’allà, un altre senyor es preguntava, amb cara de preocupat, quant de temps hauria estat duent aquella porqueria estampada en el seu vestit llarg fins als peus. “Algú se n’haurà adonat?”. I, a més, “Com se m’ha pogut enganxar un xiclet usat si avui no he sortit i mai he vist a cap dels meus ajudants mastegar xiclet?”. Benet XVI va intentar arrencar la massa enganxosa de la seva sotana blanca però només va aconseguir pringar-se els dits i ficar-se restes de goma de mastegar entre les ungles.
L’imprudent
En aquest mateix moment vostè, estimat lector, té el cul sobre una cadira. L’ha posat sense abans mirar que no hi hagués un xiclet esperant-lo, disposat a deixar-li fets una pena aquests pantalons que tant aprecia. Jo, de vostè, m’aixecaria un moment, amb discreció, i em passaria la mà per darrere.
Després ja m’explicarà.
Comentaris recents