L’ídol dels estadis pot servir d’alguna cosa més que de referent del triomf. Pot ser la fada padrina que ajuda el seu protegit en els dolents moments. O l’àngel de la guarda. Un sant. Un déu. Un psiquiatra a qui consultar quan un està a punt del col•lapse.
Això és el que defensa Buscando a Eric, l’última pel·ícula de Ken Loach, el director britànic especialitzat a retratar les misèries de l’Anglaterra de Margaret Tatcher.
Un carter seguidor del Manchester United i especialment de la seva històrica estrella Eric Cantona suporta la seva existència ruïnosa, amb dos divorcis, un parell de fills adoptats que passen d’ell, una casa que sembla la d’un escombriaire i una avorrida vida de repartidor de cartes. Només l’ajuda a sobreviure la seva penya d’amics seguidors del United.
Però un dia, mentre està mirant el pòster del seu jugador preferit que té penjat a l’habitació, se li presenta el mateix Cantona per donar-li un cop de mà, igual que a la Ventafocs se li apareix el fada padrina.
A partir d’aquí la pel·lícula barreja els intents del carter per plantar cara als seus problemes amb un valuós apropament al que hi ha darrere del mite futbolístic. El carter pregunta al jugador retirat si no li feia por escoltar a 70.000 persones a l’estadi (el vell Old Trafford) corejant el seu nom. I l’ex golejador li respon que no. Que el que realment li feia por era la possibilitat que deixessin de corejar-lo. Uau, quin secret acaba de deixar anar el mític futbolista: als nostres mites no els espanta el fet de ser-lo, sinó la possibilitat que un dia deixin de ser-ho. Un estadi en silenci és una llosa definitiva per a aquell que uns dies abans havia escoltat a les graderies enceses entonant el seu nom.
I així el futbolista francès que va arrasar a Manchester mostra algunes de les seves debilitats humanes. Es fuma un parell de porros amb el protagonista, fa uns ‘pinitos’ com a trompetista i deixa anar alguna que altra perla per a delícia de desmitificadors del futbol. Quan el carter li pregunta quin és el gol que més recorda, ell li respon que el que més recorda no és cap gol, sinó una passada a un company perquè fos ell el qui marqués.
Apa, quin missatge! L’ídol conta que un jugador sol no val per res, que el que conta és l’equip. Lliçó de solidaritat en època d’individualisme atroç, i en boca d’un triomfador.
Sonaria a pamflet si només ho digués el director. Però sona a música celestial si ens ho diu un mite vivent. Què bé que els ídols serveixin per a alguna cosa més que per a protagonitzar anuncis de televisió.
Comentaris recents