He de confessar que he practicat la autocensura. Una vegada. Fa poc.
L’autobús anava mig ple, amb enrenou de batxillers a la part posterior i, a la de davant, un xiuxiueig d’executius amb el seu mòbil i un repàs de malalties dels avis que venien del metge.
La primera en adonar-se’n va ser una de les senyores que tornaven de buscar receptes per a les pastilles de la pressió: el bus s’havia passat una de les parades sense detenir-se, malgrat les vàries llumetes vermelles que anunciaven parada sol·licitada.
Va haver-hi una revolada d’incredulitat, primer, i un conat de motí, després. Però tot va quedar en una malhumorada disculpa del conductor i un cabreig dels usuaris indignats perquè els tocava caminar la distància d’una parada, de tornada enrere.
Jo ho vaig veure, però no vaig escriure gens. Tot just ho vaig comentar amb els més íntims perquè hi havia un element especial: la persona que conduïa el bus era una noia. Una jove d’uns treinta anys, amb una mitja cabellera rossa francament feta una grenya.
Amb això d’estar a favor que les senyores també condueixin els autobusos i d’altres igualtats, vaig pensar que si ho contava semblaria un gran partidari que a cap senyora se la deixi posar de nou davant el volant enorme d’un autobús, que no és el cas.
Vaig callar.
Però ja no call més perquè, ahir mateix, en un altre recorregut d’autobús el conductor es va oblidar de girar en un carrer on li tocada posar l’intermitent i anar a la dreta. I era un senyor el que conduïa.
I, després d’observar aquesta petita tendència de conductors/es d’autobús que van pensant en les seves coses i obliden que duen a batxillers amb ganes d’entrar a casa i llençar la maleta a terra i vellets que anhelen arribar a la seva cuina i agafar el got de la pastilla, doncs m’alarmo. Fins i tot he fet les meves teories.
Ningú m’ho ha dit, però sospito que la conductora que es va oblidar de fer una parada en realitat volia arribar abans a casa per a enxampar el començament de Donde estás corazón, que cada dia se la troba començada i ja n’està farta. I el conductor, segur que no va girar a la dreta, on devia, perquè per allà es troba l’oficina on té contractada una hipoteca que l’enfonsa cada dia 30. I li donen ganes de fugir quan ho pensa.
Potser en un pròxim viatge em toqui un conductor/a d’autobús romàntic/a que em dugui al País del mai més, com el mirall que es va endur Alícia. I a vostè, amic/ga lector li desitjo un bus que el dugui allà on somia anar.
Si condeix l’exemple s’acabarà la pau viària i arribarà la pau dels cors. I si la cosa s’estén hi haurà marits/esposes que passaran de llarg, sense parar, davant de la seva casa i pot ser que l’exemple condeixi i ja ningú assoleixi arribar, per distracció, allà a on anava a desgrat i tot sigui un caos de persones felices i desubicadas.
Comentaris recents