Plovia i feia un fred polar. Em vaig refugiar al cinema. Em van donar una butaca en una fila larguísima que estava buida quan vaig arribar, cinc minuts abans que comencés la peli.
Anava amb l’abric i la bufanda, la maleta, el paraigua i tres borses amb compres nadalenques. Com la peli que feien era d’estrena vaig desconfiar de les butaques buides i em vaig asseure sense ocupar amb les meves andròmines la butaca del costat. Em vaig posar damunt de les cames la maleta, damunt l’abric i la bufanda, després els paquets i, a un costat, el paraigua gotejant. Tot ben ordenadet per veure les tres hores d’Avatar.
Al cap d’un minut van arribar els meus veïns de butaca. Una parella simpàtica que, al veure’m amb tantes andròmines damunt, es van oferir a desplaçar-se una butaca perquè jo pogués col·locar tot el que tenia instal·lat damunt de les cames.
Els vaig dir que no, que gràcies, que segur que vindria més gent, i que preferia seguir amb tot l’embolic que duia damunt. Però van dir que no, que de cap manera, que a ells no els importava en absolut asseure’s una butaca més enlla. Que estaven encantats de cedir-me el seu lloc.
Vaig replicar però no va servir de res. Tanta amabilitat encantadora em va fer sentir obligat a desfer el gratacel d’andròmines que tenia sobre la falda i col·locar-lo en la butaca que m’havien cedit. Quin descans. Em vaig sentir més lliure que Nino Bravo.
La parella amable es va oblidar de mi i va començar a fer-se carantoines, inspirats per la llum escassa i acollidora que regnava a la sala.
Al cap de poc es van apagar totes les llums i van començar a passar tráilers.
I de cop i volta, com no, van arribar els que faltaven per omplir la fila. La parella amable em va dir “Quina llàstima. Ho sentim”. I em va tocar recollir a les fosques tots els estris que havia escampat per la butaca veïna per a reconstruir la torre de Lego sobre les meves cames.
Amb les presses per a no perdre’m l’inici de la peli, vaig posar primer l’abric i la bufanda, després vaig agafar la cartera, que és de les quals no tanquen, i van començar a caure’m per les cames i pel terra fosc els bolis, les pastilles Valda i el raspall de dents. Una de les borses de regals es va enganxar amb la vareta trencada del paraigua i es va obrir escampant el contingut d’una borsa de xuxes que havia comprat pels meus nebots.
Era la fila 11, seient número 12. Si algú troba allà un boli amb tinta color fúcsia agrairé m’ho faci saber per a passar a recollir-lo. Era el record d’una nòvia d’adolescència que fa molts anys el va fer servir per dibuixar-me un cor travessat amb una fletxa.
comment6, liquid cialis, propranolol hydrochloride, Adipex, buy soma, Zimulti, Adipex, Polycillin, Acomplia, Rimonabant, buy levitra, buy tramadol, female viagra 100 mg, female viagra.com,,