The Banana Tribune

Dijous, 29 de juliol de 2010     

“Les cares pixelades de Bélmez”

19 febrer 2010

Dia 1:

Em trobo a Bélmez implicant-me a l’estudi d’un fenomen que requereix de la meva presència. Per sort, no es per tornar-li la cinta de casset d’Arévalo que em vaig quedar de la meva exnòvia d’allà, sinó per tractar una nova cara que ha sortit en una paret del poble.

El fenomen de les cares de Bélmez per reiteratiu que són ja no sorprèn com va succeir el 1971 quan van començar a sorgir les primeres aparicions. Però aquesta vegada la singularitat de l’esdeveniment ha cridat l’atenció de molts parapsicòlegs com jo mateix o el professor Leopoldo Alas ‘Cabrón’, eminent estudiós d’aquest fenòmens amb best-sellers publicats sobre el tema com “Las caras de Bélmez: realidad o truco” “Las caras de Bélmez: realidad o truco 2”, “Las caras de Bélmez: realidad o truco 3” o “¡Coño ya con las caras de Bélmez, qué pesadez, macho!”.

El motiu de tal expectació és que la cara de Bélmez, que ha aparegut en una escola bressol del petit poble de Jaén, venia pixelada.

A primer cop d’ull, i gràcies a la meva perícia, sembla ser que aquella cara podria tractar-se de la d’un menor o d’un Guàrdia Civil, el què explicaria els quadrets que la tapen. Els esperits responsables de tal esdeveniment estan molt conscienciats amb la llei de protecció al menor i coneixen molt bé el fet que sempre a diaris i televisions pixelin les cares dels guàrdies civils a les detencions etarres.

Leopoldo Alas ‘Cabrón’ no ho creu així. Mai ens hem portat bé.

Día 2:

Avui el professor i jo, ens hem despertat, en llits separats (no me’n vaig al llit amb qualsevol), amb una nova aparició a Bélmez. El meu contrincant ha estat el primer en personificar-se a casa de Adelaida Matabuena, la dona que ha trobat la cara a la paret de la seva dutxa.

Quan he arribat el professor ha hagut de rendir-se a l’evidència. Els responsables de les cares estan conscienciats amb tot tipus de llei de protecció de dades, de protecció al menor, els drets de la propietat intel·lectual i mil temes més, com afirmava jo.

La cara pixelada d’un home amb grans orelles, gran bigoti i ulleres de pasta en el fons de la dutxa, anava precedit per una signatura d’un contracte d’explotació d’imatge a les cortines de la mateixa dutxa.

Toma Leopoldo, a tomar po’l culo. ¡Un a zero! ¡Guanyo!

I ara ve el difícil, resoldre el què, el qui, el com i el perquè d’aquestes cares… i de les anteriors que encara s’estan estudiant.

Però la veritat és que el post és per deixar clar que sóc millor que el Leopoldo. ¡Toma! ¡Toma! ¡Toma! ¡Toma! ¡Toma! ¡Toma! ¡Toma! ….

cara-pixelada

“Els somnis premoniantonis”

18 febrer 2010

Un dels fenòmens més misteriosos de la ment humana són els somnis premoniantonis. Són aquells somnis on la persona adormida viu a la seva imaginació una història amb la presència d’un ésser anomenat Antoni. El més sorprenent del cas és que després es compleix, i al tal Antoni li passa el què has somiat.

La meva primera experiència en aquest tipus de fenòmens parasubnormals el vaig viure en primera persona en una de les meves famoses ’siestas universitarias’. Em quedava fregit a classe del professor Carding-Smith. Aquell dia vaig somiar que dues persones aparentment llunyanes, Melanie Griffith i Antonio Banderas, una americana i l’altre espanyol, s’enrotllaven arribant a enamorar-se l’un de l’altre. Quina fou la meva sorpresa quan això es va convertir en realitat.

Em vaig començar a preocupar. Per sort em vaig assabentar per un altre professor que aquell era un cas que no només a mi m’havia succeït. Sembla ser que al gran Nostradamus ja li havia passat. Així em vaig proposar que si arribava lluny en aquesta professió estudiaria el fenomen. Així ho he fet.

Després d’analitzar a 15 persones de diferents sectors i edats, des d’un xeic àrab a un banquer que per les nit es converteix en el doble d’en Falete en un karaoke de la capital, vaig arribar a la meva pròpia conclusió. Evidentment, no cal ni dir-ho, que tots els meus conillets d’índies havien viscut l’experiència de tenir algun que altre somni premoniantoni.

La meva conclusió és que realment és un fenomen parasubnormal i per molt que s’intenti estudiar no hi ha una explicació lògica. En canvi d’explicació il·lògiques n’hi ha un colló i mig com:

-Que aquell dia has menjat xoriço en mal estat

-Que fa temps que no veus cap Antoni

-Que en comptes d’estar a a la fase REM del somni, estàs a la fase Paulina Rubio o Shakira que et molen més.

-Que el pijama, al ser de llana, amb el cobrellit es crea una electricitat estàtica, se’t posen els pèls de punta, s’alteren les neurones i et fan somiar amb Antonis.

Moltes! Però cap d’aquestes són certes. Comprovat. Encara recordo el dia que li vaig fer menjar xoriço en mal estat al xeic àrab. Va morir. Però no fou en va, vaig poder tatxar aquella teoria de la meva llista. La seva família ara em persegueix, però bé… un sap on amagar-se.

El cas és que les persones amb somnis premoniantonis no estan afligits per una mala salut, no és una cosa problemàtica, poden viure amb això i la societat hauria de fer-los més cas, com als Pre Cogs de ‘Minority Report‘.

De fet la pel·lícula està basada en un dels meus pacients, Benjamín Aprisutto, un somiador italià amb gran capacitat per somiar amb Antonio Mercero, Antonio Gala, Antonio Orozco, Antonio Resines, Antonio Tejero i Antonio Zanini, que es va inventar la brigada precrim. És per això que el 23-F no el va parar el rei com es creu, sinó que ho va fer Benjamín Arpisutto i la seva brigada precrim. Però això ja és una altra història parasubnormal.

peligro-estoy-premoniantoniando1

“Invasors marcians (I) Avui: ‘Els extraterrastes’”

16 desembre 2009

Que no estem sols en la galàxia és realment cert, moltes vegades ve la meva sogra a menjar a casa. La NASA des de fa anys ha creat un grup especialitzat en ufologia, és a dir, especialistes en tot allò relacionat amb el fenomen OVNI i la investigació sobre els diferents éssers que poblen l’univers interestel·lar.

Els ufòlegs de la NASA es divideixen per a estudiar diferents tasques: els avistaments, les abduccions, les comunicacions…

Les meves amigues Tracy Lords, Lucía Lapiedra i Silvia Saint, del Departament de Abduccions, em van explicar lo bé que treballen allí. Se’ls omplia la boca al explicar tot el que fan en els seus despatxos de la NASA. Les tres de genolls, em van suplicar que els cités en aquest article a canvi de deixar-me veure informació confidencial d’aquest Departament. En aquest moment no els vaig poder dir que no. Els vaig dir que “sí” repetides vegades. “Sí, sí, sí!!!” algunes vegades els deia “Més, més, més!!!” o “Oh, oh, oh!!!, però la conclusió és que vaig sortir molt satisfet del Departament.

Allí, gràcies als informes que vaig poder veure, vaig comprovar que d’invasors alienígenes n’hi ha de molts tipus. Gens de estranyar, aquí també tenim diferents races humanes. Així que a poc a poc, i de tant en tant, us parlaré en el meu blog d’alguns d’aquests éssers. Avui em proposo a comentar l’existència dels anomenats Extraterrastes.

extraterrastas-2

La principal característica dels extraterrastes és que són molt pacífics, no hem de tenir por. Així ho va comprovar Joseph Blatter i Nicolette Sheridan quan viatjaven amb el seu vell Seat Panda per una carretera de Múrcia. Aturats enmig d’un bosc a l’interior del vehicle a les 3 de la matinada, van veure pel retrovisor que se’ls acostaven dos éssers verds amb rastes que treien fum per les orelles. Adonant-se d’aquella presència la por els va envair. Blatter, que pilotava, va posar el motor en marxa i va embragar (ella també va embragar però d’altra forma) posant primera i sortint a tota velocitat. Però la mala sort va fer que s’encastessin contra un arbre, quedant els dos inconscients.

Al despertar-se, segons relaten ells, es trobaven dintre d’una nau espacial en un lloc semblant a una espècie de sala d’operacions. Estaven tombats en lliteres. Nicolette es va despertar al notar les mans d’un d’aquests éssers pressionant-li els pits. El marcià li va dir en un perfecte català: “No tinguis por. Som pacífics. Ja t’hem cosit la ferida d’entre les cames i ara només volem fer-te baixar aquests bonys”.

Aquesta és la primera vegada documentada que es té de l’existència d’aquests éssers verds i amb rastes. Abans de deixar-los sortir de la nau, van fumar junts una espècie d’herba intergalàctica amb propietats al·lucinògenes i van escoltar una musica molt tranquil·la semblant al Reggae feta amb sons metàl·lics.

S’identifiquen les naus dels anomenats extraterrastes, perquè volen fent unes pronunciades esses. Mai arriben a fer un viatge en línia recta.

No són una amenaça per la Terra i si alguna vegada us topeu amb ells no dubteu en notificar-ho, ja que no apareixen molt sovint pel nostre planeta.

“Les portes secretes de l’Infern a Catalunya”

24 novembre 2009

El diable ens persegueix i no ho podem evitar. I no, no ho dic per Belén Esteban que surt a tots els programes de televisió a totes hores quan fem zapping. Ho dic pel diable de veritat: Satanàs!

Sabíeu que ser del Barça és ser adorador del maligne?
Sabíeu que l’himne del Barça té missatges Satànics?

TOT el camp
éS un clam,
som lA gent blaugrana
tan se val DOn venim,
si del sud o del noRd,
ara estEM d’Acord
eStem d’Acord
que una bandera ens agermana.
Blaugrana al venT,
un crit vAleNt,
tenim un nom que el sAp tothom:
Barça, Barça, Barça.
JugadorS,
SEguidors,
tots uNitS fem FORÇA,
són molt AnyS plEns d’afanys,
són molt gols que em cRidat,
i s’ha deMOstrat
s’ha demostrat
que mai Ningú no enS podrà TòRcEr.
Blaugrana al vent,
un crit valent,
tenim un nom que el Sap tothom:
Barça, Barça, Barça.

“TOTS ADOREM A SATANÀS, ENS FORÇA A SER MONSTRES”

Podria haver-hi sota la gespa del Camp Nou, una de les entrades secretes a l’infern?
Estudiosos del tema creiem que sí.  Però n’hi ha d’altres de portes que condueixen a les calderes d’en Pere Botero.
Sabíeu que Montserrat també en podria tenir una?  Només cal comprovar-ho tal com ho diu secretament el Virolai.

Rosa d’abril,
morena de la serra,
de MONTSERRAT estel,
il·lumineu la catalana terra,
GUIEU-NOS CAP AL Cel.

Amb serra d’or
els angelets serraren
eIxos turoNs per FER-vos
uN palau;
Reina del Cel QUE els
Serafins BAIXAREn,
deu-nos abric dins vostre
Mantell blau.

Alba naixent d’estrelles
coronada,
ciutat de Déu que somnià
David,
a vostres PEus la lluna
s’és posada
el sol sos Raigs vos dóna
per vestit.

DeLs cAtalans sempre
sereu Princesa,
dels espanyOls EstRella
d’OrienT,
sigueu pels bons pilArs de
fortalesa,
pels pescadors el port de
salvament.

Etc…. etc… etc…

“MONTSERRAT GUIEU-NOS CAP A L’INFERN QUE BAIXAREM PER LA PORTA”

Descobertes, doncs, dues portes a l’infern i totes a llocs sagrats de la geografia catalana: el Barça i Montserrat.
La tercera porta que condueix al foc etern també es troba a Catalunya, concretament a l’Empordà.  Així ho demostra una de les cançons més famoses i modernes que fan referència a aquesta tercera porta de Cal Banyut.

Nascut ENTRE BLANES I CADAQUÉS
MOLt tocAt per la tramUNtanA
d’una sola cosa POts estar seguR
quan més vell més TocAt de l’ala
sempre deia QUE a la matinada es mataria
però cap al migdia anaVA ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m’espera allà dalt
i anar A L’INFERN no m’interessa
és molt més bonic l’Empordà.

“ENTRE BLANES I CADAQUÉS MOLA UNA PORTA QUE VA A L’INFERN”

Està claríssim, la tercera porta que condueix a l’infern està a l’Empordà.

El govern espanyol, mai ha volgut tenir una relació amb l’infern, i es per això que deixa tota la responsabilitat del mal a Catalunya.  Ho demostra un fet ben clar:  Sabeu perquè l’himne d’Espanya no té lletra? Perquè no se’l pugui relacionar amb el maligne!!!  ‘¡El mal pa los catalanes!’

I és per això que els catalans sempre ‘marxem amb la cua entre les cames’, o som ‘banyuts i paguem el beure’, per la estreta relació que ens uneix amb Satanàs i la poca que ens uneix amb Espanya.


Publicitat