The Banana Tribune

Sempre n’hi ha de malintencionats que no desaprofiten cap ocasió per a tirar l’aigua al seu molí. L’alliberament dels dos cooperants catalans segrestats per Al Qaida ràpidament ha estat comparat amb els segrestos d’ETA, que s’han resolt sempre d’una altra manera.

És evident que aquesta vegada no només s’ha pagat rescat amb diner negre, sinó que a més s’ha hagut de pagat a la justícia perquè fes la vista grossa i permetés l’alliberament d’alguns terroristes. Però d’aquí a comparar-ho amb el cas d’ETA hi va un bon tros.

Per exemple, en el cas de Miguel Àngel Blanco, ETA no exigia diners ni tan sols l’alliberament de cap dels seus presos; simplement exigia que es complís Llei que estableix que qualsevol pres ha d’estar el més proper possible al seu domicili habitual. Una exigència absolutament inacceptable pel Govern espanyol, que en un acte heroic (emulant aquell llegendari Guzman el Bueno) va preferir sacrificar-lo abans de claudicar davant els terroristes.

Pagar o no un rescat, no depèn de l’interès per a salvar les vides dels segrestats, que normalment importen ben poc, ni de la possible il·legalitat en què s’incorre en pagar un rescat, ni molt menys en l’import d’aquest rescat. Depèn de l’interès nacional. I Zapatero, amb molt bon criteri, ha considerat que l’interès nacional, ara, residia en poder mostrar al deprimits ciutadans espanyols una nota d’optimisme: alguna cosa podia acabar sortint bé. 

Que els diners pagats, inclòs l’alliberament de terroristes, i sobretot la lliçó apresa que sempre surt més compte segrestar un espanyol que un francès, pugui ser un bon incentiu per a incrementar els segrestos i les accions terroristes, això és “pecata minuta”. L’intent de negociació amb ETA va venir ben just com no li costa el càrrec al President espanyol; pagar per un rescat a ETA hauria desgastat el polític que ho hagués permès; en canvi, el pagament d’aquest rescat s’ha pogut presentar com una acció humanitària digne de tota lloança.

Aquesta és la diferència.

La senyora Dolores de Cospedal, tan serena ella, moderada, ajustada en les seves paraules, va titllar el President Montilla d’”antidemocràtic” i de “feixista”. Ja sé que per alguns aquestes expressions poden sembla un xic fortes, però, sembla que són justificades.

¿Quin qualificatiu es pot donar a una persona que és tan poc democràtica que fins i tot gosa convidar la gent a manifestar-se pacíficament? A més, el Montilla té l’agreujant de compartir govern amb una gent que fins i tot reclama quelcom tan antidemocràtic com el dret a decidir.  I encara sort que no va donar suport a les pretensions de l’Ibarretxe de convocar un referèndum, ni va protestar perquè es prohibís a 200.000 bascos exercir el seu dret a vot, perquè aleshores la Cospedal als adjectius d’”antidemocràtic” i “feixista” i podria afegir els de “nazi”.

Quan veiem que al Parlament europeu encara s’exhibeix la bandera espanyola amb l’àliga imperial, i que se sanciona els jutges que pretenen investigar els crims del franquisme, un pot tenir el dubte que no hi hagi hagut un error de transcripció (ja sol passar això als mitjans de comunicació escrits). Vés a saber si volia dir “antidemòcrata i feixista”, o “antifeixista i demòcrata” , i vés a saber si no escandalitzaria més a la senyora Cospedal imaginar un Montilla amb els segons qualificatius que amb els primers.

El Partit Popular, com és la seva obligació, està disposat a arribar a la Moncloa sigui com sigui. Els errors i la maldretreria del Zapatero li han aplanat el camí. I el que no pot permetre és que una ximpleria com els casos de corrupció, es diguin Gurtel o Palma Arenal, li esguerrin el propòsit.

Tot i que saben que els casos de corrupció no tenen per què afectar-los excessivament des del punt de vista electoral, perquè els seus votants són molt tradicionals i fan seva la dita de “qui oli remena, els dits se n’unta”, han decidit passar a l’acció. De forma coordinada, les seves sectorials de Justícia han decidit anul·lar com a proves les gravacions que s’havien fet, algunes amb autorització d’algun jutge desafecte al partit, i que podien incriminar-los en aquests casos de corrupció.

Si a través d’aquestes gravacions, els tribunals i l’opinió pública havia pogut conèixer la implicació d’alguns dels dirigents del Partit Popular, amb la seva anul·lació com a proves de càrrec els jutges i els ciutadans deixarem de saber si realment hi estan implicat o no. I si no ho sabem, si no en tenim les proves bé haurem de considerar-los innocents. I si són innocents, després d’haver estat acusats en base a unes proves inexistents, podran presentar-se com a víctimes d’una conxorxa. Encara podríem veure els Matas, Camps i tuti quanti, creant un Club de “Gent honrada per falta de proves”.

Pot ser una reacció molt humana, però l’amenaça no deixa de ser una actitud reprobable. Cadascú pot defensar el que vulgui, i a partir d’aquí la gent ha de poder escollir sense sentir-se coaccionat ni amenaçat. És cert que hi ha molta gent cansada amb el Tripartit, però també n’hi deu haver que n’està encantada (tinc entès que en un poble de la Catalunya central o de l’àrea metropolitana, ara no ho recordo bé, hi havia algú que en feia un balanç ben positiu).

No s’hi val a amenaçar per a condicionar l’opció dels ciutadans. I això és el que acaba de fer Joan Saura. En una entrevista radiofònica ha amenaçat, ni més ni menys, de tornar a repetir en el càrrec de Conseller d’Interior; això, si es reedités el Tripartit, és clar. No em sembla bé que per tal de fer venir el pànic a la ciutadania, ens surti amb aquestes amenaces. És molt possible que el Tripartit no es pugui repetir, però no hi havia necessitat de reblar el clau amb les amenaces de Joan Saura.

L’única esperança per a tornar a tenir un Govern tripartit és que la gent no doni cap credibilitat a Joan Saura. Altrament, no el votarà ni l’Herrera!

És l’excusa permanent dels polítics: davant de qualsevol bunyol, no hi ha mai raons de fons ni d’incapacitat personal, sinó problemes de comunicació. Quan una frase d’un polític porta molt d’enrenou, en lloc d’admetre senzillament que l’han pifiat, prefereixen dir que la seva frase “s’ha tret de context”, que “s’ha mal interpretat”, que no “s’han sabut explicar prou bé”… Romanços! La gent no és pas tonta, i entén perfectament les coses.

Quan un Maragall deia anar una maragallada no és res més que una incontinència verbal que li fa dir allò que pensa. I dir el que es pensa, en política, és gaire bé un pecat. Bé, quan es tracta de Doña Esperanza Aguirre, més que un pecat és una grolleria. Però sempre reflecteixen la realitat.

Quan ens diuen que no s’han explicat molt bé, per a justificat les seves ficades de pota, volen dir que no han estat prou hàbils com per enredar-nos, per maquillar la realitat, o fer-nos combregar amb rodes de molí. Quan el Maragall diu que el Govern de la Generalitat fa temps que no té un projecte de país, no és només que digui el que pensa sinó que reflecteix el que realment veu i creu la gent del carrer.

Les explicacions dels polítics són per a disfressar el que realment pensen. Per això, en campanya electoral, deixen aquesta feina directament en mans dels publicistes.