The Banana Tribune

La nova mesura que pretén imposar el Govern de la Generalitat per tal que els professors universitaris tinguin un mínim de coneixement de la llengua catalana és una solemne ximpleria. A un professor de física, de medicina o d’aeronàutica, què carai l’importa saber o no saber català? Això no passa enlloc del món.

A França, per exemple, a cap professor universitari no se li exigeix que sàpiga català; el que importa és que sigui un bon científic, un bon professors, i prou. Ni a Anglaterra ni al Japó, ni a la Xina. A què vénen aquestes extravagàncies dels catalans?

A Madrid, per exemple, no tenen cap problema amb contractar un professor japonès, alemany o rus, si de veritat és una eminència en la seva matèria. I per tant, ells imparteixen les classes en la llengua que volen, el japonès, l’alemany o el rus. Us imagineu que per ser professor titular de la Univesitat de Madrid s’hagués de saber espanyol, o que els de la Sorbona de París haguessin de saber francès? El mateix Sala Martín, que també ha protestat per la proposta de la Generalitat, pot fer les seves classes d’economia en català als Estats Units, perquè el que importa no és la llengua sinó els seus coneixements com a economista.

Només faltaria que ara pretenguéssim exigir als professors universitaris que entenguin la llengua (les preguntes, els treballs…)  dels alumnes!

Tot i que, a priori, hom tendiria a no creure en imbecil·litats associades a una raça o a una nacionalitat perquè això seria una actitud clarament racista, sí que a vegades hi ha símptomes que tendeixen a arribar a aquesta mena de conclusions.

Vegem-ho. Resulta que cada català paga anualment, segons totes les estimacions, uns 3.000 euros més dels que pagaria si Catalunya fos un Estat independent. Resulta que anualment, si no existís el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, la Generalitat no hauria d’endeutar-se (actualment està als límits de solvència del Perú) i podria millorar les seves infrastructures al nivell de Dinamarca. Resulta que els espanyols, i amb ells el Tribunal Constitucional, no tenen cap mena de mirament a l’hora de considerar-nos inferiors en drets (Constitucionalment la llengua d’un català no és equiparable a la d’un castellà), i a l’hora de negar-nos fins i tot l’existència. Resulta que a Catalunya, segons totes les estadístiques, creix acceleradament el sentiment sobiranista. Resulta que a Catalunya hi ha una sola formació política parlamentària que es declara independentista. Resulta que, segons els seus dirigents, la seva estratègia ha estat perfecta i l’acció de Govern portada a terme en set anys és incomparablement millor que els 23 anys de CiU… De resultes de tot això, el resultat hauria de ser evident.

Doncs no. Resulta que aquesta majoria de ciutadans que es declaren sobiranistes, que se senten maltractats per l’Estat, que saben que perden molts diners i i molta qualitat de vida pel fet de pertàneyer a l’Estat espanyol, que han vist les excel·lències de la gestió de Govern dels republicans en comparació amb els governs convergents, acabaran votant opcions partidàries a mantenir l’status actual.

Serem imbècils? O és que hi ha alguna cosa que no quadra aquí?

S’hi ha treballat durant molts anys, però ara sembla que per fi comença a veure’s el final. L’objectiu d’uniformitzar lingüísticament Espanya, tan perseguit pel General Franco, sembla que està més a l’abast que mai.

Al País Valencià, la fórmula ha funcionat de primera.  Primer es va simular que es volia una equiparació del castellà i del valencià, oferint dues línies d’ensenyament separades i utilitzant un aparent bilingüísme. Després, incomplint el que establia d’Estatut (per què carai s’han de complir les Lleis si no són clarament favorables al nacionalisme espanyol!), s’ha anat limitant l’oferta de valencià de manera que obligatòriament la majoria s’havia d’apuntar a les escoles que ho feien tot en castellà; i igualment s’incompleix, gaire bé per decret, el mateix Estatut que estableix que els estudiants han de sortir amb un nivell semblant de castellà i de valencià. A la vegada l’administració valenciana ha anat deixant el valencià com a llengua residual. Resultat: tot un èxit, s’ha aconseguit erradicar el valencià de les ciutat d’Alacant i de València i progressivament s’espera fer-ho de la resta del territori.

A Catalunya, tot i la resistència de la Generalitat, també el català està en clar retrocés, i només ha faltat la darrera empenteta que li ha donat el Partit Popular, a través dels seus peons situats al Tribunal Constitucional, per acabar de rematar la feina. L’èxit és a tocar.

Sembla que els espanyols no s’adonin o no es vulguin adonar del que està passant. El procés de consultes populars va fent el seu camí, i ara ja s’ha passat a la segona fase en què el procés ha entrat per la via del parlament i l’any que ve podríem trobar-nos davant d’un dilema molt més seriós que una d’aquestes votacions de costellada. I per acabar-ho d’adobar, al País Basc s’està gestant una aliança entre EA i el món abertzale, que si anés acompanyada d’una desaparició d’ETA podria ser una bomba de rellotgeria.

I en canvi no veuen el que passa a Europa. A Bèlgica, per exemple, han guanyat els independentistes de l’N-VA, flamencs. I què? com a molt podran forçar algunes reformes constitucionals, però no pas trencar l’Estat belga. I la raó, bàsicament, és que no hi ha manera de partir-se la capital, Brussel·les, enclavada a més dins del territori de Flandes.

Els espanyols, en canvi, ofuscats amb el seu radicalisme nacionalista que els fa veure Madrid com el centre del món, i per tant molt més com el centre únic de l’Estat, segueixen el procés a l’inrevés. Tot va a parar a Madrid, dels dels Ministeris a les Institucions, els diners i les inversions, tot a Madrid. I així deixen el camí aplanat als independentistes catalans i bascos.

Davant d’un plebiscit guanyat pels independentistes catalans, per exemple, es podrien passar uns moments de tensió entre Madrid i Barcelona; Madrid podria dir que ho té tot concentrat allà, mentre que Barcelona no té res; aquí caldria construir-ho tot de cap i de nou… Però precisament és això el que facilitaria les coses!.

Un bon nacionalista espanyol, que no té res a veure amb un madrileny engreït, el que faria és col·locat la seu del Senat a Barcelona, el Banc d’Espanya a Bilbao, El Tribuna Constitucional a Santiago de Compostel·la, i el ministeri de l’Exèrcit a València, per exemple. La Capitania General de Marina ja té més lògica que es mantingui a Madrid. Amb les institucions espanyoles repartides arreu de l’Estat, i molt especialment en aquelles comunitats que poden tenir temptacions independentistes, seria molt més difícil partir l’Estat.

Podrien haver creat una situació irresoluble com a Bèlgica. Però no, la cobdícia dels madrilenys està aplanant el camí als independentistes.