The Banana Tribune

Dijous, 9 de setembre de 2010     

Archive for the ‘internacional’ Category

Rebre dictadors, per què no?

dissabte, juliol 17th, 2010

Tenim un President que no està a l’alçada. Quatre dies després que el President francès donés una lliçó de diplomàcia i de “savoir faire”, convidant a dirigents d’ex colònies franceses a la festa nacional de França, el nostre Zapatero refusa rebre el President de Rwanda.

L’excusa? Que el tal  Paul Kagame (el cogonom és l’única cosa seriosa del personatge) està imputat per l’Audiència Nacional espanyola per crims de genocidi, crims de lesa humanitat, crims de guerra, integració en organtizació terrorista, actes terroristes i la mort de dos espanyols. Senyor Zapatero, que ningú és perfecte i tothom té dret a tenir els seus petits vicis o cometre lleus errors en la vida!.

Fonts properes a la Presidència del Govern insinuaven que la veritable raó de negar-se a rebre Paul Kagame era que, estant imputat per l’Audiència Nacional espanyola per diversos delictes, igual a algun jutge se li acut detenir-lo. Una excusa que no s’aguanta per enlloc, ja que ja s’ha retirat de la circulació el jutge estrella que s’hi dedicava (el tal Garzón). Encara que tampoc, perquè ell només es dedicava a ex dictadors i mai a dictadors en actiu.

Dient les veritats es perden les potestats

dilluns, juny 7th, 2010

Sovint, els antimonàrquics esgrimeixen l’argument de la inutilitat de la monarquia, que consideren com una mera peça decorativa. Però, si s’ha de ser sincer, s’ha d’admetre que hi ha algunes repúbliques que tenen una presidència no gaire més útil; de fet, tan poc útil que no és ni una peça decorativa.  Ara mateixa acaba de dimitir el President de la República Federal d’Alemanya, un tal Horst Koehler, i ningú s’ha immutat per res. I qui era aquest senyor?

El bo del cas és que el ja ex President va haver de prendre la decisió perquè, no tenint com té cap mena de funció executiva, se li va escapar dir que les tropes alemanyes a l’Afganistan hi eren per motius d’estratègia comercial i per interessos econòmics. Una obvietat com aquesta, dita per tot un President, és motiu més que suficient com per a què dimiteixi. Perquè, entenenm-nos, ell no ha dimitit per la indiscreció de les seves paraules, ni molt menys per haver descobert la sopa d’all, sinó perquè fer una afirmació d’aquestes demostra una escassa capacitat intel·lectual; és com si algú declarés que la majoria dels aturats estan sense feina, o que el Tribunal Constitucional és independent.

No hi ha ningú que estigui en els seus cabals capaç d’imaginar una altra raó per a ser presents a l’Afaganistan. O a l’Irak, o a qualsevol altre indret del món. I això tant els alemanys, com els russos, els americans o els francesos. El que pugui passar a la població afganesa, a les dones que s’amaguen sote el burka, o als kurds de Turquia o als palestins, importa un rave a la comunitat internacional.

El President alemany també ho sabia, però no entrava en el seu paper dir-ho. I les indiscrecions es paguen. Almenys a Alemanya.     

El dret a la violència

dijous, juny 3rd, 2010

No s’entén que ara la comunitat internacional s’exclami per l’ús de la violència per part de l’exèrcit d’Israel contra els cooperants que pretenien portar ajut humanitari a la població Palestina.  Ja sabem que es fa només per quedar bé, i que probablement ja tenien pactada amb el Govern israelià aquestes expressions de condemna, però tot i així no hi ha cap necessitat.

El fet que existeixi una legislació sobre l’us de la força en aigües internacionals i sobre el bloqueig de territoris, que s’ataqués una gent que anava desarmada, o que hi hagi mil resolucions de les Nacions Unides, no és motiu per condemnar l’acció de l’exèrcit d’Israel. Terrorista no és aquell que mata i assassina amb uns objectius polítics, sinó aquell que ho fa al marge del poder i que ho fa amb uns objectius polítics mal vistos per aquest poder.

El Govern d’Israel té tot el suport internacional per a incomplir la legislació vigent, inclosa la de pirateria i la de terrorisme, així com per a la violació de tots els drets humans i les resolucions de les Nacions Unides. Tot això és paper mullat de quatre ximples. Cap jutge amb dos dits de front (ni tan sols els nostre ara defenestrat jutge estrella) no gosaria incriminar els autors de l’acte de pirateria o abordatge en aigües internacionals, ni de l’assassinat dels cooperants, ni de la detenció il·legal…

S’ha de ser molt imbècil per creure’s que quan es condemna el terrorisme vol dir que es condemna tot el terrorisme!

Catalans forassenyats

dimarts, abril 20th, 2010

No tenim remei. Una i altra vegada els catalans en entestem en demostrar que no toquem ni quarts ni hores. O simplement que no sabem estar al lloc que ens correspon. És absurd pretendre que un català, és a dir un ciutadà d’un país petit, sense estat, i que sempre ha estat derrotat militarment, pretengui tenir els mateixos drets que un ciutadà d’un país normal, gran i de tarannà guanyador.

La setmana passada es va fer una Conferència europea de Joventut, a Cadis, dins del programa de la Presidència espanyola de la Unió europea. I insòlitament, la Generalitat hi volia ser present argumentant que té les competències exclusives en matèria de Joventut. Quina ridiculesa! Què hi pinta una delegació catalana en una trobada d’estats europeus!

És el mateix que s’han trobat alguns catalans que, il·lusos ells, trobant-se sitiats a Londres per tot el merder de les cendres del volcà, es van adreçar a l’ambaixada o al consolat espanyol a Londres. Amb molt bona lògica, els van dir que s’havien equivocat de porta, que allà només atenien problemes seriosos; i els seus no ho eren, perquè un consolat no és una agència de viatges i perquè els catalans no haurien de fer el ridícul pidolant almoina en les institucions d’un altre país.

La miopia europea

dimecres, abril 7th, 2010

Els europeus, miops i arcaics com som, no acabem d’entendre res del que passa als Estats Units, la punta de llança del món. Aquí, la gent se sorprèn i no entén com pot ser que bona part de la societat americana rebutgi un sistema de protecció sanitària de caràcter universal com el que tenim aquí. Per més que Obama s’ho havia plantejat com a tema estrella del seu programa, al final hi ha hagut de renunciar i s’ha de conformar amb una reforma limitada del sistema privat de salut; i encara amb una forta oposició que pot fer-li revocar la decisió, perquè això li farà perdre molts vots.

I aleshores els europeus més babaus es pregunten: i com és possible que la societat americana rebutgi un sistema de protecció com el nostre i prefereixi seguir amb el seu basat en l’imperi de les companyies privades d’assegurances? No és que els americans siguin curts de gambals; el que passa és que són més vius que ningú i ja s’han adonat que el sistema europeu és una estafa.

Una estafa amb tots els ets i uts. Aquí paguem, ens descompten del sou, un quantitat molt important de diners per tenir una sanitat pública. Però a l’hora de la veritat, si tens un problema greu, et posen en una llista d’espera inacabable, a no ser que a més de la quota oficial obligatòria paguis una assegurança a l’americana, i aleshores pots passar per davant de la cua, sovint en el mateix hospital públic. O aquí et diuen que has de pagar tota la vida per la jubilació, i que cobraràs en funció del que cotitzis, però després d’haver pagat religiosament quaranta anys, ara ens diuen que potser no hi ha diners a la caixa (que s’ha polit els meus diners?), que potser no hi haurà diners per pagar les jubilacions, que de fet els qui cotitzen ja no paguen per la seva jubilació sinó per la jubilació dels qui ja no cotitzen…

Els americans, molt més vius, ja veuen a venir que tot això és una presa de pèl. I pagar per pagar, val més fer-ho un cop i lliurement, més que no veure’t obligat a deixar-te estafar.

Deixeu que els infants s’acostin a mi

diumenge, març 21st, 2010

És aquesta una dita evangèlica d’un enorme valor per a la doctrina de l’Església. Una església que cerca incansable els esperits innocents, purs, immaculats, dels infants perquè són els qui més s’assemblen a la idea de Déu. I així ho han entès capellans d’arreu del món: dels Estats Units, d’Alemanya, de França, de Bèlgica, d’Holanda, d’Itàlia, també alguns d’Espanya, però sobretot de la tradicional Irlanda. 

Que hi ha hagut un excés de zel a l’hora de donar compliment de la dita evangèlica? Potser, sí. Però, com pot resultar pervers l’excés de zel si és per a donar compliment a les Sagrades escriptures? De petit, recordo aquelles estampetes d’un Jesús afable acariciant els nens que se li acostaven; els posava la mà al cap en una carícia paternal, i els nens reien complaguts. Als seguidors de Jesús se’ls pot haver escapat la mà, és cert, però era amb la mateixa bonhomia del Déu de l’estampeta.

Ara el Papa en demana perdó. L’excés de zel és responsabilitat de cadascun del capellans toquetes, i hauran de respondre davant de la Justícia i davant de Déu. I Déu els perdonarà perquè tot ell és bondat i no hi havia cap mala fe quan creien complir escrupolosament amb la paraula divina: “Deixeu que els infants d’acostin a mi”.

El Papa parla només dels casos d’Irlanda i encara obviant els encobridors de la jerarquia. En part, perquè si parlés dels casos d’Alemanya hi apareixeria el seu nom implicat, i per gota d’història que en faci potser caldria aturar el procés beatificador d’algun dels seus predecessors.

L’Àliga imperial, emblema constitucional

dilluns, gener 18th, 2010

Sempre n’hi ha que els agrada furgar més del compte i que troben pèls a tot arreu. Fa deu anys que a Brussel·les s’exhibeix un exemplar de la Constitució espanyola, al costat d’altres elements simbòlics representatius de la resta de països de la Unió europea, i ningú s’havia adonat que l’exemplar del text constitucional que les Corts espanyoles van aportar-hi era un original de l’època. I, naturalment, en aquella època constitucionalista, els Roca, Solé Tura i la resta de pares de la Constitució van estampar la seva signatura sota l’àliga imperial. La del règim que no havia estat derrocat, sinó que havia evolucionat cap al sistema actual.

Cadascú és fill dels seus pares. I a vegades no són ni els més guapos ni els millors del món, però són els nostres. I és lleig fer-los un lleig, només perquè estan passats de moda. La Constitució espanyola és filla del franquisme, i l’àliga que s’exhibeix a Brussel·les és molt més autèntica que les versions actuals que han passat pel sedàs de la censura. Ara pretenen, fins i tot, fer censura històrica.

Una societat malalta?

dissabte, gener 16th, 2010

Els sociòlegs fan servir sovint expressions com aquesta: la nostra és una societat malalta. I ho justifiquen per accions col·lectives aparentment contradictòries o incomprensibles, ja siguin les de maltractar el medi ambient en el qual nosaltres hem de viure, les de pretendre un creixement il·limitat quan els recursos són limitats, o el fet de matar-nos treballant per a assolir uns nivells de benestar dels quals no podem gaudir perquè estem massa enderiats en treballar per obtenir-los.

Però és evident que els sociòlegs també l’erren. I hi ha mostres prou evidents que la nostra societat gaudeix d’una molt bona salut. Hi ha motivació, creativitat, esperit crític, inicitiva i capacitat de reacció col·lectiva que es tradueix en accions concretes d’abast planetari i d’un interès i d’una significació innegables. Lluny d’aquelles visions negatives que pretenen presentar-nos la nostra societat com a tancada en si mateixa, egoista, mesella, sense empenta ni interès per la vida col·lectiva, podem veure que hi ha mostres d’un gran dinamisme que ens fa sentir orgullosos de pertànyer a la raça humana.

Em refereixo, naturalment, a accions de compromís social i d’alt interès per a la comunitat com la darrera  flashmob celebrada simultàniament a 31 ciutats del món civilitzat. Que centenars de persones d’arreu del món siguin capaces de coordinar-se a través d’Internet per a emprendre una acció conjunta tan significativa i rellevant com la d’anar al metro sense pantalons durant uns minuts és la millor constatació que la salut mental de la nostra societat és immillorable.

Ja espero amb impaciència una nova flashmob (que no ens catalanitzin el nom, si us plau, que perderia bona part de l’encant!) per a sentir-me plenament realitzat en una societat tan emprenedora, inquieta i plena de vida com la nostra.

Samaranch, President d’honor. Què coi!

divendres, gener 8th, 2010

Quatre arrelegats intel·lectuals, que ben just si arriben als 1.300, i que no deixen de ser simples professors universitaris de poc més d’una vintena d’universitat de tot el món, tenen l’absurda pretensió de demanar la dimissió de Joan Antoni Samaranch com a President Honorífic del COI. I el més bo del cas és que ho raonen dient que el Samaranch té un passat feixista! Han descobert la sopa d’all aquesta trepa!

El Comitè Olímpic Internacional és un organisme compromès políticament, que té molt clar que l’esport és un instrument més de l’acció política i de l’exercici del poder. Per això sempre s’ha posat al servei dels poders reals a escala mundial per tal de discriminar quins Estats són considerats amics, i quins no; i sobretot quins esportistes tenen dret a competir i quins no. Quan va convenir, i quedava bé, s’impedia la participació de Sudàfrica amb l’excusa de l’apartheid; però en canvi no s’aplica aquesta criteri, perquè políticament no convé, als altres estats que igualment vulneren els drets humans més elementals, i fins i tot es concedeix l’organització dels Jocs a l’Estat capdavanter en la vulneració d’aquests drets humans. Hi ha bons negocis a fer a la Xina, i no era qüestió de desaprofitar l’oportunitat per una dotzena de minories massacrades, ni per la niciesa de no tenir llibertats democràtiques.

Quan van fer president del COI a Joan Antoni Samaranch, ja coneixien sobradament el seu passat feixista, franquista, antidemòcrata i tot el que vulgueu. Precisament per això li van posar; era el seu millor currículum per a optar a la presidència del COI. Era llavors que en tot cas aquesta colleta d’intel·lectuals havien d’haver sortit amb la seva queixa! Però sempre fem igual (seguim l’exemple de Garzón): no es persegueixen els dictadors en actiu, sinó quan ja han estat jubilats,  i ja no se’n pot treure més rendiment.

Quin COI d’intel·lectuals són aquests que ara s’exclamen perquè un COI de Samaranch amb un COI de passat (i present) feixista, ocupa un COI de Presidència d’Honor del COI (aquest sí, Comitè Olímpic Internacional)!Samaranch és el que ha estat sempre, i no es ara l’hora de demanar-li responsabilitats, què coi!

Les recomanacions de Rubalcaba

dimarts, desembre 29th, 2009

Es pot ser enemic, contrincant o adversari, però la cavallerositat i el joc net són qualitats que diuen molt d’una persona. Ningú dubta de les qualitats del Ministre Rubalcaba, com un home eficaç i directe, que ha estat capaç de posar contra les cordes l’organització armada ETA. Però, com tot bon militar, necessita un exèrcit enemic per a combatre i demostrar les seves dots per a la guerra. I ja fa massa temps que ETA sembla adormida, potser és que se l’ha apallissat en excés. I això, igual que va passar amb la treva, ja no té cap gràcia.

Per això, va sortir Rubalcaba a donar-los un cop de mà per tal que tornessin a entrar al terreny de joc. Ja se sap que en temes de seguretat val més ser discrets i no crear alarmes injustificades, ja que al capdavall ben poca cosa hi pot fer la població per a posar-se a cobert en cas d’atemptat. Però aquesta vegada la compareixença de Rubalcaba estava plenament justificada. No pas per prevenir-nos de res, perquè en tot cas és ell qui ha de moure els cossos i forces de seguretat per tal d’evitar els atemptats, sinó més aviat per enviar un missatge als etarres.

Els pobres, deuen estar tan aclaparats per les darreres garrotades rebudes que ja no són capaços ni d’adonar-se de les oportunitats que se’ls presenten.  És amb aquesta idea que el Ministre Rubalcaba els recordava que a partir de gener Espanya passa a ocupar la Presidència de Torn de Unió, i que per tant seria una ocasió ideal per a reemprendre l’activitat. A més, els aconsellava de fer una acció contundent per tal d’obtenir el màxim ressò mediàtic en l’àmbit europeu. Podria ser un atemptat contra una personalitat rellevant, però el Ministre s’inclinava més aviat per un segrest. Més que res, perquè els atemptants, per espectaculars que siguin, deixen de ser notícia al cap d’uns dies o d’una setmana; mentre que un segrest, ben portat, pot mantenir el caliu durant mesos.

La invitació està servida. Ara faltarà veure si els etarres, impresentables de mena, seran incapaços fins i tot de fer aquest mínim gest que suggeria el Ministre. Davant del perill que el President Zapatero intenti aplicar a Europa mesures anticrisi, amb el resultat que veiem a l’Estat espanyol, un segrest d’ETA donaria una nota de color a la Presidència de torn de la Unió i  estalviaríem al Zapatero haver de tocar temes econòmics, que no són els que millor se li donen. Rubalcaba, si li fan cas els etarres, podria ser la solució.


Publicitat