The Banana Tribune

Dijous, 29 de juliol de 2010     

El timo de l’estampeta

28 juliol 2010

L’estratègia els està sortint de primera. Són uns cracs. Totes les Caixes d’Estalvi catalanes havien presentat beneficis, encara que menys, en l’exercici 2009 considerat el pitjor de la crisi. Però des de dalt (i els de dalt són els banquers, i els seus delegats en el Govern) van creure que era el moment oportú de fer l’atac final.

Primer es van inventar la història del FROB, com una mena de caramel enverinat en forma de crèdit que les Caixes hauran de tornar. I veient que moltes no picaven l’ham, van començar les amenaces i coaccions; i per mostra van intervenir alguna de les caixes més insolvents més que res per a demostrar el que els podria passar a les que no seguissin les seves directrius. Caixa Girona, veient que rere l’esquer hi havia l’ham ben afilat va preferir, mort per mort, lliurar-se a “La Caixa”.

Un cop aconseguida la fusió de moltes caixes, que suposarà la liquidació del model territorial encara que provisionalment pactin respectar una certa representació de les Caixes originals, es van adonar que moltes d’aquestes fusions s’havien fet en l’àmbit intern de la Comunitat autònoma. Mentre que a València i a altres comunitats autònomes han aconseguit que no en quedi ni una, a Catalunya encara s’havien fet dues fusions en l’àmbit català. Ja tenien previst, d’aquí a un parell d’anys impulsar o imposar una nova tanda de fusions, abans d’anar directament a la seva privatització. Però han vist que abans calia emprendre una nova fase.

Algú va tenir la genial idea de fer un test o prova d’esforç, com es diria en termes mèdics. Es tractava de posar les entitats en una situació límit per veure com respondrien. La prova era absurda, perquè si es donessin els supòsits que es proposaven en el test, tot plegat s’ensorraria (excepte les grans fortunes, és clar). Però era igual, el que interessava és que les Caixes acabessin de fer una nova mossegada a l’esquer, acudint a un nou endeutament, diuen que per a refinançar-se.

Algú ja ha alertat del tauró que s’amaga darrere de totes aquestes accions. Però ja és massa tard. El Govern de la Generalitat, incaut o comissionista, ja hi havia donat suport i ara no es podia fer marxa enrere. Les entitats fusionades hauran d’endeutar-se més per recapitalitzar-se, i el Banc d’Espanya ja es frega les mans convençut que no podran tornar els crèdits i que hauran d’obrir l’aixeta de la privatització. Els Botín i companyia ja fan números de com repartir-se el botí.

Genial.

Sufocada la rebel·lió de Montilla

24 juliol 2010

Ho deia l’altre dia l’inefable Jose Bono: “Hi ha socialistes que cauen en la temptació de voler emular els nacionalistes”. I es referia, entre altres, al no menys inefable José Montilla. L’acord entre el PSOE i el PP per a retallar l’Estatut de Catalunya en bé de l’España impertèrrita, aquella que era Una, Grande y Libre, és normal que no hagi agradat als nacionalistes, però això no és motiu perquè no agradés als bons socialistes com se suposa que són el Montilla i companyia.

És així com, inexplicablement, el Montilla va plantar cara a Madrid amb l’absurda pretensió que caldria refer no sé quina mena de lligams entre Catalunya i Espanya. És que aquest home no ha entès res, i per això li han hagut d’explicar  de nou la lliçó. Després de fer no sé quina mena d’al·legat a defensar els interessos de Catalunya, com si hi pogués haver interessos específics de Catalunya, Montilla va anar a Madrid a veure el Zapatero.  

L’endemà mateix tenia la resposta: retallada de les inversions a Catalunya, prescindint del que pogués dir l’Estatut, i del que hagués pogut deixar dempeus el Tribunal Constitucional. És la resposata clara i contundent, del qui té el poder a les mans i no tolera la més mínima insubordinació.

De quina mena de lligams parlava, el Montilla, entre Catalunya i Espanya?. Per si no ho tenia ben entès, li han deixat clar que l’únic lligam és el de la corretja de l’amo que té ben lligat i sotmès el seu gos. I el gos no té mai dret a reclamar una corretja millor que la que li proporciona l’amo.

Haurà après la lliçó, el Montilla? Els gossos d’atura n’aprenem bastant més de pressa.

Rebre dictadors, per què no?

17 juliol 2010

Tenim un President que no està a l’alçada. Quatre dies després que el President francès donés una lliçó de diplomàcia i de “savoir faire”, convidant a dirigents d’ex colònies franceses a la festa nacional de França, el nostre Zapatero refusa rebre el President de Rwanda.

L’excusa? Que el tal  Paul Kagame (el cogonom és l’única cosa seriosa del personatge) està imputat per l’Audiència Nacional espanyola per crims de genocidi, crims de lesa humanitat, crims de guerra, integració en organtizació terrorista, actes terroristes i la mort de dos espanyols. Senyor Zapatero, que ningú és perfecte i tothom té dret a tenir els seus petits vicis o cometre lleus errors en la vida!.

Fonts properes a la Presidència del Govern insinuaven que la veritable raó de negar-se a rebre Paul Kagame era que, estant imputat per l’Audiència Nacional espanyola per diversos delictes, igual a algun jutge se li acut detenir-lo. Una excusa que no s’aguanta per enlloc, ja que ja s’ha retirat de la circulació el jutge estrella que s’hi dedicava (el tal Garzón). Encara que tampoc, perquè ell només es dedicava a ex dictadors i mai a dictadors en actiu.

El Tribunal Constitucional té tota la raó

13 juliol 2010

No sé de què s’escandalitzen els catalans davant de la sentència del Tribunal Constitucional. És una sentència que s’ajusta plenament a la nostra realitat, i per tant hi és del tot conseqüent.

Ja sabem que la Constitució consagra la igualtat de tots els espanyols, i per tant la prohició de qualsevol discriminacio per raons de raça, sexe, llengua, creences, etc. Ara bé això no és impediment perquè el TC deixi clara en la seva sentència la superioritat de la llengua castellana enfront de la catalana, i per tant consideri inconstitucional l’absurda pretensió que els catalanoparlants tinguin els mateixos drets que els castellanoparlants.

Hi ha una llengua superior, parlada per una raça superior, que per naturalesa, i per tant també per llei, s’ha d’imposar sobre les races i llengües inferiors.  Que això va contra els mateixos principis de la Constitució? Que la sentència del TC podria ser inconstitucional? Bajanades!.

La sentència es basa en realitats fefaents. I la realitat és que la raça catalana és clarament inferior a l’espanyola. A quin lloc del món trobaríem una raça (deixem de banda la dels gossos petaners) tan rastrera  que després de rebre mil garrotades, encara vagi a llepar els peus (per no dir el cul) del qui l’acaba de bastonejar? És en base a aquesta manifesta inferioritat dels catalans, equiparable només a la dignitat dels gossos i dels ases (del cavalls o dels gats, ja no), que el Tribunal Constitucional pot sentenciar sense immutar-se la superioritat dels uns sobre els altres.

Èxit de Catalunya Acció, PP i Ciutadans

11 juliol 2010

Uns cinc milions i mig de persones van respondre a la crida d’aquestes formacions polítiques, Catalunya Acció, Partit Popular i Ciutadans, de no acudir a la manifestació convocada per quatre arreplegats que no es posaven d’acord ni en com s’havien de col·locar a la capçalera.

Evidentment que, com va passar en la votació de l’Estatut de Catalunya, els partidaris del NO (del No a l’Estatut o del No a la manifestació de dissabte) tenien motivacions contraposades. Per uns no calia protestar per res, perquè era una manera d’aconseguir el que no podien aconseguir a les urnes, i per als altres el protestar no servia per a res. Però el cert és que, sumats uns i altres gairebé quadruplicaven als qui havien decidit passar una tarda xafogosa al Passeig de Gràcia, podent gaudir d’un fantàstic dia de platja.

S’entén l’eufòria del Partit Popular, perquè si es manté aquesta proporció, i tenint en compte que Ciutadans està pràcticament liquidat i Catalunya Acció probablement no es presentarà a les eleccions, la victòria la té assegurada. Seria la manera de poder aplicar d’una vegada el model valencià que tan bons resultats els ha donat: l’eliminació de la llengua dels valencians, de la qual ja només en queden uns pocs reductes, i sobretot l’eliminació de la consciència i la identitat valenciana, en favor de l’espanyola.

El nacionalisme més encès

8 juliol 2010

Aquests dies estem vivint moments d’aquells que fan història. Un poble sencer al costat de la seva bandera en una mostra de patriotisme sense parió. La gent surt embogida al carrer, es pinta la cara amb els colors de la seva pàtria, i entona l’himne amb un entusisme que fa posar la pell de gallina.

“¡A por ellos!” és el crit de guerra. Som a punt de la victòria final, i la gent ja no perd el temps en ximpleries (crisi, estatutets, presidències espanyoles de la UE…), hom aboca tota la seva energia en una fita història, orgull de raça. “Que n’aprenguin!” que diria un ex president, aquesta colla d’aprenents de nacionalistes que s’emprenyen per un estatutet de no res, i que vegin el que de veritat sent un poble identificat amb el nacionalisme més radical i contundent.

El poble ras espera amb ànsia la victòria final. Una victòria que ompliria el seu orgull nacional i nacionalista, i que li permetria disculpar encara amb més displicència, les foteses de la vida diària: la retallada de sous i de pensions, de drets laborals i de prenstacions socials. Tots, com un sol clam a cridar “A por ellos, que son pocos y cobardes!”, i a expressar així el veritable sentiment nacionalista, el que surt de les entranyes o de les vísceres, el que identifica una raça… superior.

Tenim tots els números

4 juliol 2010

Si algú vol tenir la seguretat que li toqui la rifa, no ha de fer res més que comprar tots els números. Però, diuen, no surt a compte. Per això em fa gràcia veure alguns catalans il·lusos celebrant amb cava perquè consideren que la sentència del Tribunal Constitucional és el certificat de defunció de l’autonomisme, i la porta a la independència. És possible que siguin tan incauts?

El càlcul que fan és tan simple com infantil: El Constitucional ha posat en evidència que la via autonomista, i per suposat la federalista, són impossibles; i per tant només queda l’opció d’afiliar-se a la Falagange o fer-se independentista; a Europa es viuen processos que semblen abocats a la creació de nous estats, com ara Flandes, Escòcia, Grenlància…; totes les estadístiques indiquen que el sentiment independentista creix a bon ritme; Espanya viu un moment d’hores baixes en l’àmbit internacional…. Amb aquest panorama, diuen, TENIM TOTS ELS NÚMEROS!

Ai! Ens falten dos numerets de no res, i només faltaria que aquests fossin els numerets de la sort, els decisius. Catalunya pot ser una mena d’Escòcia, de Flandes o de Grenlàndia, però Espanya no és (ni de tros) Anglaterra, Bèlgica o Dinamarca. I el número fonamental que ens falta, i que ens pot fer perdre la partida: Tenim una classe política amb un cul molt estret i sense un parell d’allò que s’ha de tenir.

Pregunta per la Dolores

2 juliol 2010

La senyora Dolores de Cospedal, tan serena ella, moderada, ajustada en les seves paraules, va titllar el President Montilla d’”antidemocràtic” i de “feixista”. Ja sé que per alguns aquestes expressions poden sembla un xic fortes, però, sembla que són justificades.

¿Quin qualificatiu es pot donar a una persona que és tan poc democràtica que fins i tot gosa convidar la gent a manifestar-se pacíficament? A més, el Montilla té l’agreujant de compartir govern amb una gent que fins i tot reclama quelcom tan antidemocràtic com el dret a decidir.  I encara sort que no va donar suport a les pretensions de l’Ibarretxe de convocar un referèndum, ni va protestar perquè es prohibís a 200.000 bascos exercir el seu dret a vot, perquè aleshores la Cospedal als adjectius d’”antidemocràtic” i “feixista” i podria afegir els de “nazi”.

Quan veiem que al Parlament europeu encara s’exhibeix la bandera espanyola amb l’àliga imperial, i que se sanciona els jutges que pretenen investigar els crims del franquisme, un pot tenir el dubte que no hi hagi hagut un error de transcripció (ja sol passar això als mitjans de comunicació escrits). Vés a saber si volia dir “antidemòcrata i feixista”, o “antifeixista i demòcrata” , i vés a saber si no escandalitzaria més a la senyora Cospedal imaginar un Montilla amb els segons qualificatius que amb els primers.

Estan bojos aquests espanyols!

21 juny 2010

Sembla que els espanyols no s’adonin o no es vulguin adonar del que està passant. El procés de consultes populars va fent el seu camí, i ara ja s’ha passat a la segona fase en què el procés ha entrat per la via del parlament i l’any que ve podríem trobar-nos davant d’un dilema molt més seriós que una d’aquestes votacions de costellada. I per acabar-ho d’adobar, al País Basc s’està gestant una aliança entre EA i el món abertzale, que si anés acompanyada d’una desaparició d’ETA podria ser una bomba de rellotgeria.

I en canvi no veuen el que passa a Europa. A Bèlgica, per exemple, han guanyat els independentistes de l’N-VA, flamencs. I què? com a molt podran forçar algunes reformes constitucionals, però no pas trencar l’Estat belga. I la raó, bàsicament, és que no hi ha manera de partir-se la capital, Brussel·les, enclavada a més dins del territori de Flandes.

Els espanyols, en canvi, ofuscats amb el seu radicalisme nacionalista que els fa veure Madrid com el centre del món, i per tant molt més com el centre únic de l’Estat, segueixen el procés a l’inrevés. Tot va a parar a Madrid, dels dels Ministeris a les Institucions, els diners i les inversions, tot a Madrid. I així deixen el camí aplanat als independentistes catalans i bascos.

Davant d’un plebiscit guanyat pels independentistes catalans, per exemple, es podrien passar uns moments de tensió entre Madrid i Barcelona; Madrid podria dir que ho té tot concentrat allà, mentre que Barcelona no té res; aquí caldria construir-ho tot de cap i de nou… Però precisament és això el que facilitaria les coses!.

Un bon nacionalista espanyol, que no té res a veure amb un madrileny engreït, el que faria és col·locat la seu del Senat a Barcelona, el Banc d’Espanya a Bilbao, El Tribuna Constitucional a Santiago de Compostel·la, i el ministeri de l’Exèrcit a València, per exemple. La Capitania General de Marina ja té més lògica que es mantingui a Madrid. Amb les institucions espanyoles repartides arreu de l’Estat, i molt especialment en aquelles comunitats que poden tenir temptacions independentistes, seria molt més difícil partir l’Estat.

Podrien haver creat una situació irresoluble com a Bèlgica. Però no, la cobdícia dels madrilenys està aplanant el camí als independentistes.

Presó sense fiança, per dropo!

17 juny 2010

La jutgessa que porta el cas de la requalificació d’usos que havia tramat l’inefable Fèlix Millet per a construir un hotel davant del seu Palau, ha acabat decretant presó sense fiança.  El tema de què se l’acusa ara no seria tan greu com el de l’espoli del mateixa Palau de la Música, a part que per a la requalificació dels edificis on havia d’anar-hi l’hotel ha necessitat la complicitat de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.

No entenc com és que s’exclamin els seus advocats, adduint que hi ha hagut més motivacions polítiques i d’acontentar el clamor popular que raons pròpiament jurídiques i processals. Sembla ser que el fiscal que ha sol·licitat la presó sense fiança s’ha basat en el fet que sospita que Fèlix Millet i Jordi Montull podrien destruir proves.

I aquí és on rau la gravetat dels fets que sembla que no vulguin veure els seus advocats. El jutge que porta el cas Palau, en contra de l’opinió de la fiscalia i de tothom,  ja va tardar la mar de temps a imputar-los, fins i tot més enllà de la seva confessió, i s’ha negat fins ara a empresonar-los per tal que tinguessin tot el temps del món per a arreglar el que calia que arreglessin; convençut, això sí que mai utilitzarien tots aquests mesos per a destruir proves.

Ara, el fiscal i la jutgessa consideren que un any després de destapar-se els fets del Palau, Fèlix Millet encara podria tenir proves per a destruir. Tanta niciesa no podia quedar impune; si durant tot aquest temps no ha fet neteja de tots els documents que podrien inculpar-lo bé mereix ser empresonat; sinó per delinqüent, per dropo.


Publicitat